BREU HISTÒRIA I ESTILS
Orígens

L'origen del jazz cal situar-lo al sud dels Estats Units, on es concentrava la majoria de la població afroamericana a finals del segle XIX. Nova Orleans, la ciutat amb major activitat econòmica de la zona, s'acostuma a citar com el lloc on va cristal·litzar aquesta música. A Nova Orleans la música era a tot arreu; al carrer, als cafès, als balls, als espectacles, als prostíbuls. Qualsevol ocasió era bona per acompanyar-la amb música; una celebració, l'anunci d'un espectacle, d'una festa campestre o d'una boda, fins i tot, per acompanyar un seguici fúnebre. De dia, la música era al carrer; de nit, la música bullia als clubs i sales de ball. És aquí, en aquest ambient, on es desenvolupà el primer estil, l'estil New Orleans, i on sorgiren els primers grans intèrprets dels quals en tenim coneixement. Les orquestres acostumaven a ser poc nombroses: un o dos trompetes (corneta inicialment), clarinet, trombó, banjo o guitarra,contrabaix (tuba quan s'era al carrer) i bateria que, en els cercaviles, es dividia entre dos músics, l'un amb al bombo i l'altre amb la caixa. En els espais tancats també s'incorporava el piano. En molts locals petits era simplement un pianista qui s'encarregava de l'ambient musical, interpretant sobretot blues i "ragtime". Precisament, les composicions escrites i interpretades inicialment per a piano, anomenades "ragtime", transformades en mans dels afroamericans, van contribuir de manera important ala creació de l'estil melòdic i rítmic d'aquesta música de Nova Orleans.

Els anys 20

Cap als anys 20 hi hagué una gran migració de ma d'obra negra cap a les regions més industrialitzades del nord, principalment Chicago, que fou seguida pel desplaçament de molts dels millors músics. El Chicago d'aquella època era una cruïlla obligada per als viatgers que anaven d'una costa a l'altra del USA i la seva vida nocturna era trepidant. En aquest ambient, els grans músics vinguts de Nova Orleans van continuar desenvolupant el seu estil característic, i és en aquesta ciutat on es van enregistrar alguns del millors discs New Orleans i de tota la història del jazz, la majoria publicats com a "race records". També els cantants, guitarristes i pianistes de blues van trobar un ambient propici per a la seva música. És en aquest moment que comencen a incorporar-se vocalistes, sobretot de blues i, inicialment, dones, a les orquestres de jazz. Algunes d'elles es van convertir en les millors intèrprets del gènere, mai superades posteriorment. En aquesta època, entre els pianistes, es va desenvolupar molt l'estil anomenat "Boogie-Woogie" d'interpretar els blues, estil que encara avui es practica. Així mateix, és molt probable que les "Jam Sessions" i les "House Rent Parties" s'iniciessin a Chicago, encara que va ser a Nova York on van fer-se més cèlebres.

Fou també a Chicago on van començar a incorporar-se al jazz els primers músics no afroamericans. Eren gent molt jove que, entusiasmats per la novetat d'aquella música, es van llançar a interpretar-la. Alguns d'ells, no sempre els que van tenir més fama, van assimilar perfectament el llenguatge musical dels jazzmen. Però, en general, el moviment, anomenat per alguns com a "estil Chicago" o "Dixieland", no va aconseguir una entitat pròpia més enllà d'una més o menys acurada imitació de l'estil "New Orleans" original.

El jazz arriba també a Nova York en aquesta època. Els afroamericans s'instal·len a Harlem formant una comunitat fortament diferenciada. El jazz era a tot arreu i, poc a poc, hi anava prenent facetes noves. Un dels primers estils que aparegué aquí fou el del "piano stride". A Nova York es van començar a formar les primeres grans orquestres ("Big bands"), de dotze o més músics, on es barrejaven músics vinguts del sud i músics locals. En les "big bands" van començar a prendre importància els arranjaments i la figura de l'arranjador, reemplaçant el que havia estat la improvisació col·lectiva. Aquest ambient musical va donar l'aparició una fabulosa generació de solistes. Una altra faceta novaiorquesa va ser la dels espectacles musicals on van consagrar-se algunes de les millors cantats.

Els anys 30

El trànsit entre els anys 20 i els 30 està marcat per una forta crisi econòmica (la caiguda de la borsa de Nova York) que va tenir una important repercussió en l'àmbit del jazz. Moltes orquestres es van dissoldre i els músics d'estil New Orleans, especialment, en van sofrir les conseqüències. No obstant això, a principis dels anys 30, a la ciutat de Kansas City es va concentrar un nucli de músics, procedents dels estats de sud, que van anar desenvolupant un nou estil, amb una enorme influència posterior. És l'estil "Kansas City".

Una vegada superada la crisi, cap a la segona meitat de la dècada dels 30, l'ambient jazzístic es va reanimar a Nova York. L'arribada de músics des de Kansas City va aportar la seva concepció estilística nova. A partir de la dècada de 1930 Nova York es va convertir en la capital indiscutible del jazz. Es va iniciar llavors un període on predomina el jazz de les big bands, que s'acostuma a denominar com a "era del swing", i que coincideix amb un canvi d'estil musical, anomenat "estil swing", fortament influenciat per l'estil Kansas City. En aquesta època el públic occidental americà va anar-se interessant per la música de jazz i van aparèixer moltes orquestres "blanques". Val a dir que, encara que la seva anomenada va ser molt gran, gràcies sobretot a aparatosos muntatges publicitaris, la seva qualitat jazzística no és gaire rellevant, en conjunt.

El jazz arriba a Europa

L'entrada del jazz a Europa coincideix amb l'arribada de les tropes dels Estats Units durant la Primera Guerra Mundial. En efecte, molts d'aquells militars eren afroamericans, alguns d'ells, fins i tot, eren músics il·lustres. Tocaven els seus blues, els seus ragtimes i portaven alguns dels primers discs publicats a Amèrica. Aquella nova música, inicialment, no va ser gaire apreciada pel públic europeu, per massa "salvatge". Però, no gaire temps després de l'armistici, van començar a ser contractades orquestres americanes de més o menys renom, amb alguns jazzmen de categoria. Així, va causar una forta sensació (i polèmica) la "Revista Negra" (1925) amb Josephine Baker i Sidney Bechet. S'inicià la publicació de discs amb matrius importades. El jazz va començar a ser apreciat, sobretot a França i a Anglaterra, on van aparèixer les primeres orquestres europees, els primers aficionats, els primers clubs, les primeres emissions radiofòniques. El crític francès Hugues Panassié s'ha de considerar la persona més important de les que van divulgar, fer entendre i fer apreciar el jazz a tot Europa. A partir dels anys trenta les millors orquestres i solistes van desembarcar al Vell Continent, i París es va convertir en la capital jazzística europea. Molts músics americans es van establir en ciutats europees. Aquest escenari va propiciar l'aparició de jazzmen europeus, alguns de considerable qualitat.

Els anys quaranta i el jazz de la postguerra

El jazz d'entreguerres, a Nova York i a la resta dels USA, va gaudir d'una gran activitat i d'un notable desenvolupament. Es van multiplicar les grans orquestres i també un tipus de conjunts, com ara trios o quartets, que anteriorment no havien estat gaire freqüents, i que actuaven en petits locals. Al costat de les figures ja consagrades, anaven apareixem moltíssims músics de "nova fornada", sovint de gran talent, amb noves formes d'expressió. A més a més, i en part gràcies als enregistraments que va promoure H. Panassié a Nova York, es va produir un renaixement de l'estil New Orleans, tornant al primer pla grans músics que havien quedat una mica arraconats.

La Segona Guerra Mundial va afavorir un canvi important en el món del jazz. La profunda crisi econòmica de la postguerra va propiciar la desaparició de la majoria de les grans orquestres, de les quals només van poder subsistir les dues o tres millors (Duke Ellington, Count Basie i Lionel Hampton). Des de llavors, els petits conjunts, de no gaire més de set músics, són les formacions més habituals en el jazz, i la seva música s'ha denominat "Mainstream jazz". Aquesta vessant, que ha anat adquirint aportacions originals i enriquidores de molts músics, és la que es va anar mantenint i la que ens va arribar durant aquesta època i posteriorment.

Però, a més a més, a l'època de la postguerra, una part de la població afroamericana va promoure un canvi cultural que, de manera explícita, rebutjava la forma de vida dels seus predecessors, per considerar-la massa resignada, submisa i complaent amb els blancs. Al mateix temps, i per coherència, rebutjava les expressions culturals "tradicionals" que acompanyaven aquella forma de vida. En el terreny del jazz, aquest canvi d'actitud es manifesta en un sector determinat de la generació de músics joves sorgits a mitjan dels anys quaranta. No es conformen amb el simple status de músic "entertainer" o "comercial" del qual gaudien els jazzmen, fos quina fos la seva categoria, des de que el jazz es popularitzà. Aspiren a un altra consideració: la d'artistes "seriosos", "sofisticats" o "inconformistes". Aquest gir te les seves pròpies conseqüències musicals: major complexitat de les estructures harmòniques, utilització d'intervals poc habituals en la línia melòdica, rebuig de la simplicitat i la naturalitat en les frases, etc.

Aquests canvis, en la mesura que s'incorporaven al llenguatge del jazz sense rebutjar-ne l'essencial - el swing i la tècnica instrumental que hem comentat - enriquien i feien evolucionar aquest llenguatge. Ara, en la mesura que l'afany per trencar amb els motlles tradicionals significava una pèrdua del swing - el bateria ja no produïa un ritme regular, els solistes no feien respirar rítmicament les seves frases - o bé comportava un abandó de la tècnica instrumental característica - els músics adoptaven la tècnica occidental apresa a les escoles convencionals - aleshores aquests canvis allunyaven els joves músics de la música que hem definit com a jazz, en la seva accepció original.

Aquesta és l'ambivalència de l'estil anomenat "be-bop", aparegut durant aquesta època. Els estils derivats del "be-bop", agrupats en l'equívoc qualificatiu de "jazz modern", responen a aquesta dualitat. Des del concepte que hem donat de jazz, diríem que el "hard bop" - aparegut en els anys cinquanta - és molt més proper a aquesta idea que l'estil "cool" de finals dels anys quaranta, representat per músics blancs, en la seva majoria.

El que és un fet real, però tergiversat o mal explicat, és que a partir dels anys cinquanta del segle XX, sota la denominació de "jazz" conviuen dos corrents diferents que avancen en paral·lel. Un que, incorporant totes les innovacions pròpies d'una evolució, manté els elements que caracteritzen el jazz des dels seus orígens - swing i tècnica instrumental - i que podem designar com a corrent central (mainstream) o "jazz clàssic"; i un altre que, deixant de banda aquells elements característics, utilitza la mecànica del jazz per a les més diverses propostes o especulacions musicals, donant peu als anomenats "free jazz", "third stream", "jazz rock", etc., fins arribar a l'actual "jazz fusion", tendència que incorpora llenguatges musicals procedents d'altres cultures diferents de l'afroamericana (flamenc, salsa, música hindú, celta, etc.)

Resumint, no és que a una concepció "clàssica" del jazz, un cop extingida, n'hagi succeït un altra dita "moderna". La realitat històrica ens demostra que, a partir d'un cert moment, aquestes dues concepcions, amb els seus respectius representants, han conviscut i evolucionat de manera simultània però independent. No obstant això, sovint es dóna el cas de determinats músics o grups la producció musical dels quals es fa a cavall entre aquests dos corrents paral·lels.

Quedi clar, per tant, la vigència i vitalitat que ha mantingut el corrent del "jazz clàssic" en tota aquesta època. La prova és que durant els anys 50 i 60, la majoria del públic afroamericà continuava gaudint de la música per ballar, de la música amb swing, del jazz en la seva concepció original. Bona part del poble afroamericà seguia reivindicant la seva cultura pròpia tradicional i diferenciada, i en feia bandera. En aquest context cal emmarcar el gran ressorgiment del blues i dels espirituals, les formes més arrelades en aquest poble. Els estils que es van batejar com "Rhythm and Blues", "Rock and Roll" i "Twist", tot i ser etiquetes purament comercials, tenen com a base l'esquema del blues; i el "Soul" s'emmarca també en una faceta laica dels "gospels" i "spirituals".

Últimes generacions

Les generacions posteriors, les dels músics nascuts en les dècades dels 60 i 70, s'han trobat amb un ambient musical molt diferent de qualsevol anterior. El gran creixement de la indústria discogràfica, les facilitats per al moviment de la població, els inicis del que ara anomenem "societat de la informació", així com la convivència de grups ètnics molt diferents, ha complicat més encara aquell panorama dual (jazz clàssic/jazz modern) que hem comentat. Els mitjans de comunicació han aplaudit el "mestissatge", el qual s'ha fomentat com a objectiu en si mateix i no com a resultat espontani de la convivència de cultures diferents. L'aiguabarreig musical que n'ha resultat és realment espectacular. Al costat d'expressions musicals de gran qualitat, sense que se'n faci una diferenciació clara i explicita, trobem un eixam d'experiments d'un valor musical molt dubtós. La consigna sembla ser "la novetat per la novetat". Aquestes generacions de músics afroamericans han crescut sense gaire coneixement de la seva tradició musical més ancestral. Potser el contacte més directe amb la tradició s'ha mantingut en les esglésies, on els espirituals no han deixat de conrear-se. Molts d'aquests músics s'han trobat que, per poder destacar o simplement subsistir, han hagut d'emmotllar-se a aquestes noves exigències.

Amb tot, des de 1990 ençà, s'ha produït entre les generacions de músics més joves, negres i blancs, un moviment de reconeixement, revaloració i recuperació d'aquells estils tradicionals, o vinculats al corrent clàssic del jazz, que alguns dels seus predecessors havien rebutjat o menyspreat. Cal dir que molts d'ells han redescobert amb admiració els grans intèrprets de jazz i d'una manera, en molts casos espectacular, n'han captat tota l'essència. Actualment hi ha una bona colla de músics capaços d'interpretar i expressar-se dins el llenguatge més clàssic del jazz, tot i que no sempre ho facin.

Així doncs, malgrat que els seus grans creadors ja han desaparegut, avui dia, el jazz clàssic, aquest corrent que, en contra del que molt sovint s'ha afirmat, no s'ha interromput mai, gaudeix d'un nombre important d'intèrprets de qualitat, tant a Nord Amèrica, com a Europa, o a la resta del món. És per això que podem certificar que el jazz clàssic manté una indiscutible actualitat i un nombre creixent d'adeptes, músics i afeccionats.