QUÈ ÉS EL JAZZ CLÀSSIC?
Introducció

Des de mitjans del segle XX la paraula JAZZ ha estat utilitzada per designar tantes músiques diferents, moltes d'elles de caràcter tan variat i amb propòsits tan diversos, que actualment ha quedat buida de tot significat precís, tant pel que fa a les seves connotacions musicals com històriques. Avui en dia parlar simplement de música de jazz és d'una vaguetat absoluta. Ara bé, si ens volem entendre i situar cada gènere musical al lloc que li correspon, cal retornar-li el seu significat. Aquí, quan parlem de JAZZ, ens referirem a la seva accepció més genuïna, l'original.

El Jazz és la música que es desenvolupà en la comunitat afroamericana dels Estats Units d'Amèrica cap a finals del segle XIX, tan bon punt els fou possible adquirir instruments - trompeta, trombó, clarinet, etc. -. Per tant, el jazz és la música popular de la comunitat afroamericana, clarament diferenciada de la música africana.

De fet ningú no sap ben bé d'on ve la paraula "Jazz", ni ben bé que es volia dir quan es començà a emprar. D'hipòtesis no en falten. Tanmateix, per a nosaltres això té molt poca importància. El que realment ens interessa remarcar és que, en definitiva, el jazz és la transcripció instrumental dels cants populars i religiosos del poble afroamericà - work-songs, blues, gospel, spirituals - que precediren la seva eclosió. De fet, la separació entre aquests gèneres bàsicament vocals i el jazz mai no es va establir de forma clara en la música afroamericana. El jazz es nodreix i amalgama tota la tradició musical d'aquesta comunitat en interpretar-la instrumentalment.

Si es vol comprendre el jazz cal no oblidar, en cap moment, que el jazz és la música genuïna del poble nord-americà d'arrel africana i que, per a ells, és la seva música popular. Les qualitats d'aquesta música han fet que fos apreciada per gran part de la resta de cultures. Malgrat això, mai ens arribarà a ser, en general, una música pròpia en el sentit de com ho pot ser per al gitano el flamenc, per al català la sardana o per a l'hongarès la música zíngara, posem per cas. Així i tot, això no vol dir que els occidentals no puguin arribar a fruir del jazz i interpretar-lo com els seus creadors. N'hi haurà prou en esforçar-se per entendre'ls, comprendre el seu concepte de la música, submergir-se en el seu món, evidentment, molt diferent al nostre. En la mesura que això s'aconsegueixi hom assolirà el seu propòsit. El que no és possible és voler entendre el jazz amb les idees musicals habituals d'occident, que tenen tot un altre origen i es fonamenten en altres conceptes. És com si volguéssim mesurar litres amb una cinta mètrica.

Per a nosaltres, els occidentals, el jazz és, de fet, un idioma musical estranger; és la llengua musical d'una altra cultura. Si volem comprendre el jazz ens cal anar a l'escola del la gent afroamericana, demanar-los quin és el codi del seu llenguatge musical i esforçar-nos per entendre el que diuen. Si volem interpretar aquesta música cal aprendre'n el vocabulari i la pronunciació, però també la seva manera d'expressar els sentiments. És semblant al que ens passa quan pretenem comprendre i parlar una llengua estrangera. L'única manera efectiva consisteix en un procés d'immersió que ens faci viure, no solament la llengua, sinó també tot l'entorn cultural que la sustenta. Això mateix passa amb el jazz. Sorprèn que es pretengui que el jazz s'ha "universalitzat" i que tothom pot interpretar-lo sense fer cap esforç especial d'assimilació.

El ritme, el Swing

Però, en què consisteix musicalment el jazz?, quines en són les seves característiques diferencials? Hi ha dos aspectes a tenir en compte: la pulsació rítmica i el llenguatge musical.

El pianista Jelly Roll Morton - un dels més importants jazzmen dels començaments - deia que el jazz "no és un text musical determinat, sinó la manera d'interpretar-lo; es pot agafar una peça qualsevol i fer-ne jazz si se sap la manera d'interpretar-la". I aquesta "manera" especial procedeix, d'una banda, de traduir amb un instrument musical l'estil vocal afroamericà, i d'altra banda, d'accentuar rítmicament les frases d'una forma especial.

El tractament rítmic de la música de jazz, el que s'anomena swing, és el seu element més important, imprescindible, fins al punt que si no hi ha swing no hi ha jazz. Però no és un concepte fàcil de definir, ja que és en percebre'l que es reconeix.

En principi el terme anglès "swing" significa balanceig i aquesta és la sensació que tenim quan una música té swing. El swing és un ritme que us porta a balancejar el cos amb la seva cadència, a marcar-lo amb el peu, a fer petar els dits i, sense adonar-vos-en, us empeny a ballar. Aquesta particular pulsació rítmica es produeix per la forma d'accentuació dels diferents temps del compàs. El jazz és una música bàsicament de quatre temps i, al contrari del que passa tradicionalment amb la música occidental, l'accentuació rítmica recau sobre els temps febles del compàs (segon i quart). Però això no és suficient per a generar el swing.

Cal que l'accentuació, lluny de ser rígida, encarcarada i mecànica (podríem dir-ne "matxucona", com la que sentim actualment en la música anomenada "disco"), sigui elàstica, relaxada i dinàmica. Quan s'aconsegueix això, la música pren una relleu diferent, una vivacitat especial: és el swing! En les orquestres o grups de jazz, els músics encarregats de marcar el ritme formen la "secció rítmica": bateria, contrabaix, guitarra i piano. Tots ells han de produir la base del swing de la interpretació. El piano, el contrabaix i la guitarra, a més a més de la seva funció rítmica, són els instruments que aporten la base harmònica sobre la qual es desenvolupa la interpretació. Per contra, la bateria té una funció únicament rítmica però d'una importància cabdal. Ve a ser com el cor de l'orquestra de jazz; és l'instrument que vivifica tot el conjunt. En una orquestra amb un bateria capaç de tocar amb molt de swing, és a dir, amb una pulsació rítmica regular però flexible, deslligada i vital, sense cap rigidesa mecànica, els altres músics se sentiran estimulats i els serà més fàcil aconseguir el relaxament i trobar la inspiració necessària per a la seva tasca melòdica. Al contrari, un bateria que toqui sense swing, amb una percussió mecànica com la d'un metrònom, pot reduir a no res els esforços de tota una bona orquestra.

Ara bé, el swing no és una exclusiva de la secció rítmica, sinó que afecta els altres músics, els de la "secció melòdica". La manera de tocar d'un bon instrumentista de jazz ha de reflectir, suggerir i recordar la dinàmica pulsació de tota la secció rítmica. El swing no depèn tant de la frase musicalcom de la manera d'executar-la. Per això, insistim, els músics afroamericans diuen que el jazz no és cap música determinada, és una manera d'interpretar-la.

El llenguatge musical

L'adaptació directa de la manera de cantar dels negres i de les seves possibilitats vocals a la tècnica instrumental, com hem dit, és una altra de les característiques principals del jazz. Per expressar amb els instruments els mateixos estats d'ànim i els mateixos sentiments que els cantants de blueso de spirituals, els músics afroamericans - mancats inicialment de possibilitats d'aprenentatge acadèmic - crearen espontàniament una tècnica capaç de fer sonar els seus instruments com si fos la pròpia veu humana. La "secció melòdica" d'una orquestra o conjunt - normalment formada per instruments de vent - és la responsable de fer aquest tractament de la melodia.

La importància d'aquest fet és molt més gran del que un, de bon antuvi, pot imaginar-se. En efecte, en imitar la manera de cantar dels seus companys, els músics de jazz van incorporar a la interpretació instrumental les mateixes "alteracions" musicals d'aquells. Així, adoptaren les anomenades "notes blue", les inflexions,el "vibrato", els "glissandos", els contrastos produïts per la fortalesa de l'atac de determinades notes, una sonoritat càlida i densa, i un fraseig vigorós. A més a més, adoptaren alguns artefactes com ara les sordines, especialment l'anomenada sordina "wa-wa", que usades pels trompetistes i trombonistes, els apropen encara més a reproduir el timbre i els matisos de la veu humana. Aquests elements transformen totalment qualsevol melodia, donant-li un caràcter nou d'una gran vitalitat.

Aquesta tècnica, aquesta manera de fer cantar els instruments com la veu, és tant característica que, per si sola, permet distingir els músics de jazz dels altres. El so dels seus instruments esdevé tan expressiu, té tan d'escalf, tanta humanitat,que us arriba a corprendre i diríeu que són éssers amb vitalitat pròpia.

Així es compren que les marxes, quadrilles i altres cançons d'origen europeu que interpretaven els afroamericans, semblessin unes altres a causa d'aquest tractament de la melodia, a més a més del canvi rítmic produït pel swing. De forma curiosa, en el desenvolupament del jazz, els cantants han fet sovint el camí invers imitant les sonoritats i el fraseig dels instrumentistes, en el que s'anomena cant "scat".

Altres característiques

A les característiques precedents cal afegir-hi el fet que en el jazz la creació i l'execució són gairebé la mateixa cosa; tan estretament està lligada una cosa a l'altra. En el jazz no es dóna l'obra fixada d'antuvi, que els músics interpreten fidelment a la partitura, sense el més petit canvi, sinó que es pren un tema com a punt de partida i els músics l'interpretaran amb una gran llibertat, donant-li un caràcter propi. Sovint els temes s'aparten força de la idea original del seu autor, però no tant en el que "diu" la música sinó en la "manera de dir-ho". A més a més, i encara que no és essencial, sovint es deixa espai als diferents músics per als seus solos improvisats, es deixà la possibilitat que s'hi afegeixin contracants, riffs, puntuacions, etc. De fet, els arranjaments d'un tema també són variables segons el músic o l'orquestra que els interpreta.

El jazz és, també, una música fonamentalment col·lectiva; no pel fet de ser interpretat normalment per grups orquestrals més o menys nombrosos, sinó pel que fa a la seva concepció mateixa. No existint un text musical rígid, cada intervenció, cada iniciativa d'un dels músics, influeix en els altres, recolzant-los, inspirant-los, facilitant-los noves idees, etc. A vegades són els crits d'encoratjament dels seus companys el que porta a un músic a superar-se en l'execució d'una improvisació.

D'aquí ve la importància que tenen els intèrprets en la música de jazz. D'una mateixa peça, un músic o una orquestra en treu resultats molt diferents que uns altres. I això, no tan sols en funció de la vàlua dels executants sinó també de la inspiració del moment. D'aquí l'interès que pot tenir seguir les actuacions d'un determinat músic en diferents concerts, o d'escoltar-ne diferents discs, malgrat que el repertori es repeteixi. Naturalment, això dóna una riquesa sensacional i única a la música de jazz. Cada interpretació és com una recreació de l'obra.

Si, com hem dit, el jazz és un "llenguatge musical", és lògic que expressi quelcom a banda estrictament de les notes. Darrera de les paraules i de les notes, hi ha sempre un sentit, un esperit, un sentiment. La seva manifestació en el jazz és el "feeling", és a dir, el sentit, l'emotivitat, la donació que l'intèrpret posa en el seu discurs. El "feeling" és un altre element personal que aporta l'intèrpret i que no es pot deslligar de la manera de ser i d'actuar dels afroamericans en la seva vida diària. De fet, els músics de jazz, en els seus solos més reeixits, ens "expliquen" una història carregada de sentiments. Mai no hi manca la força i el convenciment, sense arribar a ser brutal; hi ha alegria, hi ha subtilesa, hi ha malenconia, hi ha amabilitat, hi ha dolçor, sense caure en l'ensucrament carrincló. I tot això esquitxat per tocs d'humor. El músic afroamericà sempre es riu una mica d'ell mateix, no pretén que el que toca sigui quelcom transcendent. En això són radicalment diferents a la majoria d'artistes occidentals, els quals es prenen molt seriosament a si mateixos i volen donar gran transcendència al seu art. La música de jazz ha estat i és transcendent, no per voluntat expressa dels seus creadors, sinó per les fabuloses qualitats d'aquesta música, malgrat la manca d'intenció dels seus creadors en aquest sentit.

El jazz, música de ball

Finalment, és molt convenient recordar que el jazz, fonamentalment, és música de ball. La seva naixença ve vinculada a aquest fi. Per a molts, aquesta circumstància ha estat motiu de menyspreu. La cultura occidental considera, majoritàriament, la música de ball com a un gènere menor, sense prou entitat per valorar-la seriosament. Possiblement aquest caràcter ballable del jazz sigui una de les arrels africanes que romanen en el jazz. De fet, en moltíssimes cultures africanes no hi ha separació entre música i activitats quotidianes, entre música i esdeveniments especials per a la comunitat. I la dansa hi és sempre present. Cada cosa té la seva música i cada música té el seu ball. En la cultura del poble afroamericà passava més o menys el mateix.

La base rítmica del jazz és la ideal per al ball: ritme regular però no mecànic, fortament marcat però lleuger i elàstic. I els afroamericans tenen una especial sensibilitat per fer de la música i el ball una sola cosa. Per al poble "negro-americà" la dansa expressa amb el gest i el moviment el mateix que la música amb els sons.

La relació entre els músics i els que dansen és mútua i recíproca. Els uns ballaran millor si la música és bona i té vitalitat i, inversament, els músics se superaran si es veuen estimulats per les evolucions de bons ballarins. Però això, que és vàlid d'una manera general, entre els afroamericans - com ja hem insinuat - aquesta relació és tan sentida i íntima que sovint les dues arts són difícils de destriar.

Il·lustra perfectament això l'exemple dels "tap-dancers", els ballarins de claqué. Naturalment, són, en primer lloc, ballarins, però el seu art tant va dirigit a la vista com a l'oïda. Les figures rítmiques que creen amb les plaquetes metàl·liques de les seves sabates són talment com les pot que interpretar el bateria d'una orquestra.

D'altra banda, si observeu els músics d'una orquestra de jazz, podeu veure com, sovint, a la vegada que toquen, insinuen passos de dansa que remarquen la línia musical. S'escau més d'una vegada que un músic, en lloc de tocar, "balli" alguna frase musical. S'explica que un dia Joe Thomas, un saxo tenor de l'orquestra de Jimmie Lunceford, després d'haver repetit diverses vegades una frase musical plena de swing, va deixar de tocar-la durant dos compassos per a interpretar-la ballant. La correspondència entre la música i el gest era tan evident que semblava que encara estigués tocant. L'entusiasme del públic en veure-ho fou indescriptible. També es comenta sovint el "gag" que feia el bateria Sidney Catlett durant el seus solos. S'aixecava i esbossava una petita dansa a l'entorn de la bateria, creant una fantasia visual que s'integrava perfectament amb el solo que havia iniciat. D'aquestes facècies se n'acostumen a produir en moltes de les actuacions. Aquesta és una altra de les raons per les quals sempre ha estat molt important per als amants del jazz seguir els músics negres en directe.

Amb tot el que s'ha dit fins ara és fàcil comprendre que l'ambient propici per al jazz no és la sala de concerts, com bàsicament ens ha arribat fins a nosaltres, sinó el petit club, la sala de ball, el music-hall. Els enregistraments en directe realitzats en aquests llocs ens transmeten una idea molt més fidedigna del món del jazz que els enregistraments en estudi. Tot i que imprescindible per al coneixement del jazz, i que hi ha multitud de disc fantàstics, el jazz gravat en un estudi és només un petit reflex del que era aquesta música en realitat. El canvi d'usos i costums va portar a que el jazz es produís sobretot en sales de concert, però això li va fer perdre bona part de la seva espontaneïtat.

Molt sovint, tot això que hem explicat i que és tant natural per als afroamericans, és percebut com a "poc seriós" per aquelles persones que valoren el fet des de la perspectiva de la cultura occidental, com a únic referent vàlid, en lloc d'intentar entendre com les viuen els jazzmen. Això és especialment així en el cas de molts crítics que pensen que són ells qui determinen com han de ser les coses i quins camins han de seguir. Malauradament, hem vist sovint denigrats i qualificats com a "pallassos" o, en el millor dels casos, com a "showmen", músics d'una altíssima qualitat pel sol fet de fer la música tal i com ells la senten, fora dels canons marcats per la intel·lectualitat pedant que no ha entès res de la música de jazz.